FINOR... 100 AÑOS DE VIDA

Homenaje a toda una vida

jueves, 14 de febrero de 2008

CONEXION EN DIRECTO CON CANAL 9

Hoy 14 de febrero, San Valentin, pero también hace 100 años que nacio mi abuelo, el 14 de febrero de 1908...

Estoy un poco apenada porque no he podido asistir al cumpleaños, tanto tiempo esperando este gran dia... pero Mireia esta con fiebre... siempre pasa igual con los niños, eh...!

Pero bueno, tengo a todo el mundo recopilando cosas y fotos para que pueda disfrutarlo, y de momento ya tengo algo positivo, he podido ver en directo el reportaje que Canal 9 ha realizado sobre este acontecimiento, y he me ha emocionado mucho. Ahi lo teneis amigos... vais a conocer al todoterreno de Batiste. Muchas gracias a todos los que han hecho posible este gran dia.

CRONICA

100 ANYS D’HISTÒRIA I ALTRES TANTS DEL PEGO C.F

A Bautista Sendra Peretó “Finor” en el seu centenari.

Quan jo era menut, ja fa 25 anys, tornava a casa en la bicicleta, vaig acurtar camí en contra direcció pel carrer Benigembla, anava com una bala. Quasi al final del carrer vaig tenir temps encara per veure com un home ben major, ataviat amb un batí i amb sabates d’anar per casa, estava a la petita terrassa de sa casa jugant amb un baló de futbol tant vell com ell; fou una imatge insòlita veure com aquell vellet seguia treballant l’habilitat tècnica amb el baló, alternant peu dret i peu esquerre anava colpejant amb suavitat el baló contra la paret. En arribar a casa li vaig contar a mon pare el que havia vist en passar per aquell carrer, no va dubtar en declarar que es tractava del “ti Finor” que allí vivia; és el sogre del teu oncle Rafael –germà del meu pare- i un dels millors jugadors que ha tingut el Pego C.F., em va dir. La meua innocència junt a les meues primeres incursions en el futbol feren triplicar la meua curiositat per aquella persona i, quan el diumenge següent vaig anar a dinar a casa la meua àvia li vaig preguntar: Coneix vostè al ti Finor?. Asseguda al costat de la finestra que donava al carrer Major com estava sempre, va començar a cantar-me una cançó sobre jugadors de futbol de Pego de la qual sols recorde el nom de Sampayo, que era el porter. Acabada la melodia em va contar que el seu marit havia treballat en la construcció del nou camp de futbol, que jugava amb el ti Finor, Moratal, Cabrera i altres, i que segons li havien dit el meu avi matern va ser qui va marcar el primer gol en la inauguració del camp. El seu nom era Vicente Cots Piera però se’l coneixia pel Roget de Garbo, jo no vaig poder conèixer-lo, sembla que jugava de tant en tant en l’equip però no va arribar a tenir continuïtat perquè no li ho permetia la seua feina de barber.

Gran part de la història del Pego C.F. no es podria escriure sense parlar de “Finor”. Els seus cent anys de vida han vist i viscut el naixement i evolució de l’esport del futbol a Pego. Va haver d’arribar el futbol a Pego alguns anys després que ho fera a les grans ciutats com València, Alacant, Gandia o Alcoi, supose que un poc abans de 1925, i de la mà d’un gran aficionat que fou el primer president, Juan Morell. Aleshores existia un camp d’esports a Pego que estava ubicat on és avui el carrer de Pere Sala, en uns terrenys propietat de la rica família, una porteria donava cap al Calvari i l’altra a les espatlles de l’ermita de Sant Josep; popularment encara es coneix aquest carrer amb el nom de carrer del futbol. La celebritat de l’esport del futbol va fer que es creara la Sociedad Deportiva Pego F.C., amb seu a la plaça de l’Ajuntament.

Bautista Sendra “Finor” va jugar molts partits en aquell camp que s’utilitzava també per a curses d’atletisme que se celebraven aprofitant les festes patronals de juliol. Entre 1930 i 1931 van quedar acabades les obres del Col·legi Cervantes, el qual es va annexionar uns terrenys que pretenia dedicar per a camp experimental de ciències agrícoles. Però el destí d’aquell solar anava a ser un altre un o dos anys després. Un grup d’amics i aficionats, segurament membres de la Sociedad Deportiva Pego F. C., va decidir construir allí el nou camp de futbol amb el beneplàcit –no exempt de polèmica- de l’Ajuntament. El ti Finor, Vicentico Moratal, Cabrera, Boronat, Pascual Garcia i altres joves entusiastes posaren el seu esforç i treball per tal d’adequar-se un lloc per a la pràctica del seu esport predilecte. Després de la llarga jornada de treball al camp, al taller o a l’obra, encara tenien temps i ganes per anar a fer el nou camp d’esports, el qual sabem que ja estava acabat a finals de l’any 1932 gràcies a les cròniques del setmanari local El Eco de la Marina. Els primers encontres ressenyats de desembre de 1932 foren el Pego F.C. 4 – C.D. Corsario (de Gandia) 3 i el Marina F.C. (de Dénia) 3 – Pego F.C. 5; en els quals destacava el davanter Franqueza II. En abril de 1933 es va ressenyar també l’encontre entre el pego F.C. i la Unión Deportiva Cabañal, celebrat en el camp de futbol anomenat de les escoles, per la mateixa font documental sabem que l’entrenador del Pego F.C. era Sala. Durant el mes de juny es disputaren alguns partits. L’encontre entre el Pego F.C. i el Polinyà acabà amb una gran golejada local que el periodista va comparar amb la recent victòria de la selecció espanyola a Bulgària. També com a local es disputà un encontre contra una selecció de Cocentaina, en aquella victòria per 4-3 els jugadors que formaren per part del Pego F.C. –potser la primera alineació que tenim documentada- foren els següents: Andrés, Mascarell, Boronat, Cabrera, Saez, Moratal, Finoreta, Finor, Sastre, Cardona i Franqueza; el ti Finor –centrecampista- va marcar un dels gols, els altres foren obra un del seu germà Finoreta i els altres dos del davanter centre Sastre. Jugaven amb un sistema 1-2-3-5, realment agosarat i ofensiu.

En passar l’estiu de 1933 es va decidir crear un campionat local, format per quatre equips que eren: Espanyol F.C., Athlétic F.C., Norte F.C. i Levante F.C. Els millors jugadors d’aquests equips formaven el Pego F.C. després d’una acurada selecció. La II República patia dificultats serioses i coincidint amb el canvi de política del nou govern de Gil Robles –CEDA- va canviar també la directiva de la Sociedad Deportiva Pego F.C., la qual en la seua primera reunió va decidir proclamar patró de la mateixa a Sant Doménec.

Política i futbol no es portaven bé i van haver nombroses depuracions de la dreta envers alguns jugadors als quals aplicaven l’adjectiu pejoratiu de “rojos”, són fets que apareixen reflectits contínuament en El Eco de la Marina, òrgan de la Derecha Regional Agraria de Pego. El campionat local va seguir amb algun daltabaix que altre, de quatre equips es va passar a tan sols dos: el Norte F.C. i l’Espanyol F.C.

En 1934, al mes de febrer, el Pego F.C. va guanyar 3-2 al C.D. Azcárraga; jugava com a porter Ribot i destacaven el defensa Cardona i el davanter centre Sastre. Un mes després es va disputar un gran encontre al camp del Canfali de Benidorm entre el F.C. Villajoyosa i el Pego F.C. –reforçat amb jugadors d’Alacant-, el resultat fou de 2-5 a favor dels pegolins. L’alineació que va donar el cronista “Juan futbolista” a l’Eco de la Marina fou la següent: Ribot, Cabrera, Equis, Piera, Moratal, Tamarit, Finor, Cruz, Sastre, Sensia i Finoreta. Pel mes de setembre va començar de nou el campionat local ara amb quatre equips: Gimnástico F.C. (jugaven Tamarit com a mig centre i Cabrera com a defensa), U.D. Regional (amb Moratal i Mayans), S.D. Colombófila i el F.C. Espanyol. Van jugar un parell de jornades i a finals de setembre s’ajornaren els partits “Y ahora, a esperar los otros partidos, que se celebrarán, cuando pase un poco la tarea de recolección del arroz, que absorbe para sí a jugadores y aficionados”. En deixar de publicar-se El Eco de la Marina deixem de tenir notícies sobre el Pego F.C. En poc temps però va arribar la Guerra Civil, i entre d’altres moltes coses va desaparèixer també la pràctica del futbol.

Acabada la guerra, l’any 1940, va tornar el futbol al poble, el qual va renàixer amb la denominació Educación y Descanso Pego. Un any després, per a la temporada 1941-42, el E.D. Pego es va inscriure en la Federació Valenciana de Futbol i es van cursar les primeres llicències esportives, entre d’elles, la de Bautista Sendra Peretó “Finor”, la qual encara conserva en el seu àlbum de records fotogràfics. Durant 5 o 6 temporades més va ser jugador del Pego, sempre va vestir la mateixa samarreta, no va voler canviar mai de club tot i que sortiren algunes ofertes interessants com la C.D. Alcoyano. També el seu germà Finoreta va ser tantejat pel gran club del Serpis, però sols va poder arribar a jugar amb el Cocentaina.

Molts anys de dedicació, en uns moments on era un luxe deixar-se la feina per anar a jugar a futbol. Em contava el ti Finor que quan havien d’anar a jugar a Gandia, Oliva o Dénia, tot l’equip baixava caminant a les Quatre Carreteres per esperar el cotxe de línia que els portava a fer el que més els agradava, jugar al futbol. Alguns no tenien el consentiment dels seus pares, de les seues mullers o núvies, però s’arriscaven a la posterior reprimenda per vestir-se de curt, córrer i jugar amb el baló portant l’escut del Pego.

Quan el ti Finor estava a punt de complir 50 anys va veure com l’equip de la seua ànima ascendia a Tercera Divisió la temporada 1958-59, era la primera vegada en la història. El E.D. Pego va mantenir la categoria fins la temporada 1961-62. Quan el ti Finor tenia quasi 80 anys va tornar a veure el segon ascens a Tercera Divisió del ja Pego C.F. la temporada 1987-88 i, alguns anys després encara va tenir temps per a veure el tercer ascens de la temporada 1995-96. Des d’aleshores el Pego milita en la Tercera Divisió, els dos ascensos tingueren com a entrenador Pascual Sendra, i fins l’altre dia el ti Finor encara acudia a veure els partits, realment apassionat.

El ti Finor ha complit cent anys. Vaig anar a veure’l a la Residència, m’esperava impacient i nerviós com si fos un xiquet. La directora del centre –que el cuida com si fos el seu avi- li havia comunicat la meua intenció d’anar a parlar amb ell i, mentre m’esperava en el despatx no va poder contenir unes llàgrimes d’emoció. No em va reconèixer, però en explicar-li de qui era net i fill, de seguida es va espavilar i em va recordar. Qui es va emocionar aleshores vaig ser jo. Mentre li ensenyava algunes fotografies velles de futbol, de tant en quant, em deia el nom d’algun jugador i ho encertava, tot s’ha de dir. Passava el dit tremolós, apuntava algú i deia: Ribot, Boronat, Finoreta... Anava recordant i reconeixent alguns amb dificultat i ja al final de tot –no ho havia dit encara- va assenyalar-se i va dir: Finor. No vaig voler cansar-lo més, realment el vaig veure esgotat, no obstant, portava encara els seus cent anys amb una vitalitat i elegància portentosa. La directora el va agafar dels braços i el va ajudar a recolzar-se al seu carret de mà, a poc a poc el va seure a l’entrada de l’edifici perquè el consolaren els rajos de sol quasi primaveral d’aquell mitjan matí. Em va mirar, li vaig oferir la mà i li vaig dir quant de content estava d’haver-lo vist i li vaig felicitar l’aniversari. Encara em va estrényer la mà amb força i amb un somriure ens acomiadarem.

Joan Miquel Almela

Arxiu Municipal de Pego

14 de febrer de 2008

FINOR... 100 AÑOS DE VIDA

Homenaje a toda una vida

ALBUM FAMILIAR

jueves, 14 de febrero de 2008

CONEXION EN DIRECTO CON CANAL 9

VOLVER A PAGINA PRINCIPAL

Archivo del blog

NOTICIAS EN INTERNET DE FINOR

CRONICA